Asha Miró

«I de cop, tornes a viure». Així és com descriu Asha Miró el moment en el que va abandonar l’orfenat on va viure durant cinc anys. En el 1974, Josep Miró y Electa Vega, una jove parella de Barcelona va canviar el rumb de la seva vida quan la van anar a buscar a un petit poblat de l’Índia.

Avui, Asha també és mare adoptiva i viu al centre de Barcelona amb la petita Komal i el seu marit. Des de fa poc més de mig any que es van traslladar a viure a un pis de l’eixample, molt lluminós y amb un jardí que estan desitjant estrenar quan comenci el bon temps.

Fa un dies, Asha Miró va tornar a ser notícia perquè la versió cinematogràfica del seu llibre, Rastres de Sàndal, va ser premiada amb el guardó a la millor pel·lícula durant els Premis Gaudí. La pel·lícula explica la història de dues germanes que es retroben a l’Índia després de que una d’elles fos adoptada. “El millor de la pel·lícula és que reflecteix perfectament el missatge d’esperança, solidaritat i amor que no entén de fronteres, ni de races, ni de creences. La gent surt molt emocionada perquè parla d’històries reals que toquen el cor”, explica l’autora del llibre. “Jo he viscut una història semblant, quan em vaig retrobar amb la meva germana, que em va ajudar a expressar les sensacions que suposen un retrobament com aquest, però és un llibre de ficció”.

L’escriptora ha dedicat gran part de la seva vida a projectes socials i humanitaris que l’han fet viure experiències úniques que poc a poc ha anat explicant a través de les seves publicacions. Però el seu últim llibre, Paraules Recobrades, podríem dir que ha estat un dels projectes més íntims i personals. Es tracta d’un llibre escrit juntament amb el seu pare, a qui li van detectar Alzheimer. “Quan li vaig proposar el projecte ja fa dos anys em va prendre per boja, però finalment el vam tirar endavant”.

Des del moment en el que li van detectar aquesta malaltia, Josep Miró va començar a escriure a la seva “llibreta màgica” de tapes vermelles les paraules que no volia oblidar: “els noms de la família, les adreces… a partir d’aquí, jo vaig triar 25 paraules i les vam explicar. Ell explica la seva vida a través d’aquestes paraules, com si fos un viatge des de que va néixer fins ara. I després jo explico què significa aquella paraula per mi”, explica Asha, “és molt curiós veure com les paraules canvien de significat de pare a filla”.

Com pot ajudar a les famílies que estan vivint la mateixa situació?

“Quan estàs immers en aquesta malaltia, veure que una altra persona està passant pel mateix, poder-hi llegir, compartir, i parlar-ne, fa que els problemes no siguin tan grans. Ell explica la seva experiència com a persona malalta i com se sent de desprotegit. I nosaltres com a parents expliquem com estem al seu costat i l’acompanyem.

Quin consell els hi donaries? 

“Una de les lliçons que explica el meu pare, que es pot aplicar tant a aquesta malaltia com a una altra, és que si tu mires les coses amb positivitat i tens la capacitat de donar-li la importància justa a les coses, les coses te les prens d’una altra manera. S’ha de viure el moment que toca encara que costi d’acceptar. Un exercici que podem fer tots és el de treure 25 paraules de les coses més importants de la nostra vida. Els nostres pilars i allò que ens omple. D’aquesta manera veurem la importància d’allò que vivim”.

En quins nous projectes estàs treballant actualment?

“Aquest any publico una novel·la escrita a quatre mans amb el meu marit. És una novel·la històrica d’amor. Explica com has de saltar les barreres de les tradicions i les creences, i estimar a l’altra persona sense pensar en què diran els altres”. De moment, la novel·la només es publica a Brasil. Aquí encara estan buscant editorial.

“A la tardor publico un llibre infantil, un conte que em van regalar quan vaig estar a Ruanda durant el genocidi, en el 86. Va ser una experiència molt dura perquè la mort estava present en tot moment. Nens orfes de diferents ètnies convivint, desnodrits. Tot i així amb unes ganes de viure impressionants. Un dia vaig conèixer un senyor gran que em va regalar aquest conte, i em va dir que me’l guardés. I ara el publico. Parla de la gent, com cada un de nosaltres forma part de la humanitat”.

Totes les cultures explorades i les experiències viscudes fan que Asha Miró senti una especial estima cap a la seva llar. El seu espai. “A casa m’agrada tenir-hi els meus recons. Les parets d’una casa parlen i aquesta encara l’hem d’acabar de fer nostra”. Un dels recons més especials de la casa és on hi guarda els records, on hi veiem les fotografies de quan la seva germana va arribar a Barcelona i veure el mar per primera vegada. O una preciosa fotografia en blanc i negre de quan Asha va viatjar fins la Índia per retrobar-se amb el seu lloc d’origen.

“Crec que cada racó de la casa amaga petits missatges. M’encanta arribar a una casa i poder fer-la meva. I el que més m’agrada d’una casa és poder compartir-la, que vinguin els amics, encara que després no vulguin marxar! -bromeja- M’agrada compartir tot el que tinc”.